sábado, 14 de febrero de 2009
viernes, 6 de febrero de 2009
ESCRIU ELS TEUS COMENTARIS
Volem el teu testimoni sobre la figura d'en Domènec Torras. Sense cap mena de dubte el dinamitzador cultural més important a Ripollet fins a la Transició. Una persona molt entranyable que va ser PONT entre dos Ripollet: el Ripollet de "sempre", de tota la vida, dels 3.000 habitants dels anys 50 i el nou Ripollet dels 20.000 habitants dels anys 70. Gràcies a ell, el català va entrar en la vida de molta gent i el que és més important, LA CULTURA AMB UNA PERSPECTIVA SOCIAL.Mai a la història local l'augment demogràfic va ser tan exponecial degut a la immigració procedent d'Andalusia, Múrcia, Extremadura, Galicia i la Meseta (les dues Castelles i l'Aragó) i als nous fills nascuts d'aquest immigrants. En una època difícil pel català, per a la opinió crítica i molt difícil social i culturalment pels immigrants i els seus fills per la condició "de nou vinguts", L'ACOLLIDA DE LES ENTITATS SOCIOCULTURALS I DE GENT COM EN TORRAS va afavorir un marc de comprensió i convivència de les diferents sensibilitats.
martes, 27 de enero de 2009
Domènec Torras i Puig
(1913 - 1980)
Ripollet, desembre de 2008
Des de fa uns quants mesos, una colla d’amics, estem treballant per a donar nom al nostre Teatre Auditori. Perseguir aquest objectiu no és un caprici ni una banalitat. Som conscients que no és senzill i hem encetat aquesta tasca amb la il·lusió que la nostra proposta faci justícia a un home que ha estat pal de paller del moviment teatral de Ripollet.
Aquest puntal del teatre local té com a figura un home que amb el seu esforç i la seva constància aconseguí que aquest noble art del teatre s’establís definitivament a casa nostra. Parlem d’en Domènec Torras i Puig.
La seva mort al 1980, va passar desapercebuda degut a que tant Ripollet i Catalunya passaven per moments cabdals i també convulsos. Els darrers esforços per a la construcció de la democràcia i el renaixement de la societat cívica i política als pobles de l’àrea metropolitana de Barcelona, eclipsaren moments tristos pel teatre local, com va ser la mort d’en Domènec Torras i Puig, quedant el seu homenatge reduït a un acte només amb familiars, parents i amics.
Posant el seu nom al Teatre Auditori de Ripollet, aconseguirem que se li reti l’homenatge que mereix. Aconseguiríem recordar la seva figura i la seva obra per sempre més. Aconseguiríem donar-li el reconeixement que sempre ha merescut i que fins ara no ha tingut.
Els actors i les actrius de grups tant diversos com Amics del Teatre, Col·lectiu la Careta, o Cia. La Marfanta, han après a moure’s per un escenari gràcies a les lliçons magistrals d’en Domènec Torras i Puig. Aquests actors i actrius han viscut grans moments tot representant els seus muntatges gràcies al “verí del teatre” que tant subtilment els va ensenyar a “prendre”.
Teatre Auditori Domènec Torras
Comissió Organitzadora Amics d’en Domènec Torras
DOMÈNEC TORRAS I PUIG
Mentre que a Barcelona es vivia el Lerrouxisme i el naixement de la Mancomunitat de Catalunya, o la moda dels cafès concert, els casinos, els music-halls i el cinema, entre l’opulència del l’òpera, el ballet i les carreres de cavalls, va néixer a Ripollet el 10 d’abril del 1913 Domènec Torras i Puig, fill d’en Joan Torras i Cortada i Dolors Puig i Puig.
De molt jovenet, quan encara era un nen de cinc anys, el seu mestre ja volgué que mostrés les seves dots per a la interpretació tot fent-lo recitar en una festa escolar. La vergonya pogué més que els desitjos del mestre i el petit Domènec es va posar a plorar. De ben segur que ja tenia clar que allò de plantar-se al davant d’un públic no era tan senzill com podia semblar.
No podem oblidar que una de les fixacions interpretatives més destacades d’en Domènec Torras era sempre la dicció. La paraula sempre clara, ben vocalitzada i ben declamada, eren per a ell base i llavor d’una bona interpretació.
Només amb tretze anys ja mantenia una espècie de diari agenda on anotava el més destacat de les seves vivències. I segons els seus escrits, amb aquesta edat ja formava part d’una colla de joves idealistes que es volien traçar un camí ben actiu més enllà de la rutina dels estudis o el treball diari. I d’aquesta època neix el Grup Sardanista, l’Agrupació Excursionista, els Ballets i el Teatre, formant part de tots ells.
Esbart dansaire de la Joventut Catòlica (secció de grans), l ‘any 1927
Actuaven en el que és avui la pista de bàsquet del Centre Parroquial si feia bon temps, i sinó a la sala del teatre, coincidint amb el dia que es feien sardanes. Participaven també en les obres de teatre que es representaven, així com en els Pastorets. El seu mestre director era el Sr. Jeroni Camí. El tipus de danses que ballaven eren el que podríem dir-ne balls fins de tradició catalana com: “el ball de nans”, “la dansa del ciri de Castellterçol”, “el ball de la cadira”, “el ball de Sant Flabiol”, “el ball del mocador o de l’indiot”,etc.
Cal destacar com un fet important l’actuació que van fer en els actes inaugurals del que va ser el gran esdeveniment de l’època: l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929.
Pere Padró i Baqués, Repassant la Història, Revista de Ripollet, octubre 1995
La descoberta de nous indrets on també es realitzaven activitats culturals, o la intenció de trobar-se amb nous públics i nous escenaris, el va portar amb els companys del teatre a l’Hospitalet del Llobregat. Abans de la representació teatral, va veure com una colla de nois es dedicava a intentar ficar (encistellar) una pilota dins una mena de cabàs penjat en un taulell de fusta. Per a primer cop en Domènec Torras va tenir l’oportunitat de veure un partit de bàsquet.
A la tornada de la representació de l’Hospitalet, aquell grup de nois, juntament amb en Mossèn Lluís, el vicari, agafaren un pic, una pala i un carretó; i en el terreny que hi havia darrera el Centre Parroquial, varen començar a picar per a deixar-lo pla per a la pràctica del Bàsquet.
A l’any 1931 va ser jugador i als anys 32-33 directiu, finalment als anys 50 en va ser president.
En aquella mateixa època, finals dels anys 20 i principis dels 30, estudia la carrera de violí al Conservatori de Barcelona. També va anar a aprendre a tocar la bateria amb un dels millors grups que hi havia en aquella època a Barcelona: Els Crazy Boys, que actuaven al Casino de Sant Sebastián, on hi freqüentava la gent de classe social alta de Barcelona.
Als voltants del 1933 es reuneix amb un grup d’amics amants de la música, tots amb carrera musical, i formen un conjunt anomenat GAIETY JAZZ. La cruent Guerra Civil Espanyola fa que el grup es desfaci, però un cop acabada, tornen a formar-lo. Ell tocava la bateria, i era el cantant, excepte en els valsos o quan anaven a l’església per les Festes importants, llavors tocava el violí.
Acabada la guerra es canvien el nom de Gaiety Jazz pel de RITMO CLUB. Franco no volia noms estrangers.
El 18 d’octubre de l’any 1925 s’inaugura el nou edifici del Centre, en uns terrenys donats pel malaguanyat Dr. Gasó i Vidal. Domènec Torras hi passa gran part de la seva juventut fent d’actor i fins i tot abans de la guerra dirigeix “El Castell de iràs i no tornaràs” i d’altres que no en tenim constància.
Durant la Guerra, en Domènec Torras com tants d’altres va anar al front a lluitar. Va obtenir un permís d’uns dies per tornar a casa i durant aquell permís es reunia amb amics per parlar de teatre. El comandant del grup on ell pertanyia va rebre una denúncia d’algú de Ripollet que notificava que en Domènec conspirava contra ells i era “feixista”. Per un atac que es va frustrar i ell n’era el responsable, i degut a la denúncia que ja hi havia anteriorment, li van formar “consell de guerra”. Afortunadament es va poder demostrar que no era culpable dels càrrecs imposats.
El 23 de novembre de 1940 es casa amb Maria Ollé i Argemí i dos anys més tard, el 4 d’octubre de 1942 neix la seva única filla, Mª Dolors Torras i Ollé.
Ja entrats a la dècada del anys 50 i amb la normalització vigilada de la societat catalana, la vinguda massiva d’immigrants i el Congrés Eucarístic Internacional, a primers de gener de 1952, a Ripollet es torna a formar el Quadre Escènic, assumint en Domènec Torras la direcció.
Durant la guerra el Centre va patir uns desperfectes i va quedar mig desfet fins que als 50 la gent de Ripollet va reconstruir-lo.
Escrit d’en Domènec Torras explicant com va entrar en la direcció escènica.
1ª. Etapa
A primers de Gener de l’any 1952 es forma el Quadre Escènic de nostre entitat, a la casa rectoral on ens trobem reunits a més de la Junta del Centre Moral de la J.C. de Ripollet, Jaume Mogas, Joan Fadó, Joan Cisa i jo. Es fa avinent a Jaume Mogas, la seva edat avançada per donar-li camí a que deixi la direcció, que primerament ostentava al representar els seus “pastorets” i deixar les coses tal com estaven a l’any 36.
Direcció: Domènec Mañosa
Arxiver secretari: Domènec Torras
Al no poder assistir a la reunió en Domènec Mañosa, deixem en suspens el nombrament i s’acorda representar per al dia 26 de Gener l’obra “El misteri del bosc”, deixant la direcció a Joan Cisa i Jaume Mogas.
Un diumenge al vespre del mateix gener, ve a casa en Mañosa i després d’una conversa que dura més d’una hora, logra enredar-me amb la direcció escènica, cuidant-se, ell, de l’artística.
Prefaci
Si l’home no és perfecte, és natural que l’actor o actriu tinguin defectes, i si alguns posseeixen immillorables qualitats, s’han d’aprofitar per honra i perfecció de nostra escena.
Aquests apunts, penso, aquest és el meu intent, escriure’ls amb tota imparcialitat la crítica meva és purament personal, sense afany de censura o bé afalac de cap mena.
El públic entès en teatre, nota molts defectes; alguns d’ells de l’actor, altres de la posta d’escena i altres de la direcció, si tots ens deixem portar per la presumpció o vanitat i creiem tenir el talent necessari, aleshores no hi ha correcció possible i aquests defectes revesteixen més gravetat i poc a poc va morint el teatre, ja que el públic, que és el que paga, es va retraient de la sala d’espectacle.
És el deure de tots els que tenim una veritable afició al teatre, vetllar per corregir aquests defectes crònics. Deixar els ressentiments i col·laborar amb el màxim d’entusiasme en la representació de les obres escèniques. Quan s’hagi lograt aquesta fita, aleshores forçosament serà una cosa perfecte d’execució. És difícil aquesta aspiració meva, i si no puc lograr-la, penso deixar-ho tot i quedar-me a casa, no vull buscar-me dificultats i rencilles amb amics i persones que em mereixen tota la meva simpatia.
No tinc orgull i si ambició, però noble, sense engreiment, per fer una secció de teatre com una gran família, digne de presentar-se amb dignitat i solera artística, a tot arreu.
Per lo tant aquests apunts espero serveixin per donar-me una pauta a seguir, al mateix temps que una lliçó pràctica.
Domènec Torras
En Domènec Torras sempre havia cregut que un quadre escènic ha de tenir continuïtat. Per això va convèncer a dos components del quadre perquè es féssin càrrec de la direcció del Teatre Infantil i Juvenil: En Josep Maria Sanahuja (quadre Juvenil) i el Jordi Canals (quadre Infantil).
· El quadre escènic Juvenil es va presentar amb l’obra Qui... compra maduixes, d’Emili Vilanova, al 1956, sainet en un sol acte.
· El 10 de maig de 1956, es presenta el quadre Infantil amb l’obra d’Agustín Collado, Sentiments Nobles.
Alguns components dels quals encara pertanyen a Amics del Teatre.
L’any 1955, en Domènec presenta l’obra Berlin, Plaza Alter N.2, de Francisco Lorenzo Gacia al III Concurso de Elencos Teatrales organitzat per Fomento del Espectáculo Selecto y del Teatro Asociación F.E.S.T.A. obtenint el Primer Premi com a quadre escènic i el Primer Premi a Domènec Torras com a director artístic i escènic.
La seva feina com a músic en dies festius, amb horaris coincidents amb les obres que el quadre presentava els diumenges a la tarda, i els continus desplaçaments, l’obliguen a deixar la direcció del Quadre Escènic en mans d’un altre personatge important pel teatre local a Ripollet. Domènec Torras passa el testimoni de la direcció artística a un jove barceloní instal·lat a la vila: Valentí Velilla. Era el 31 d’agost de 1958. Domènec Torras va continuar formant part del quadre com a actor i alguna direcció esporàdica, sempre i quan la seva feina li ho permetés.
L’afició i dedicació pel teatre a Ripollet, la música, i la feina a la fàbrica, no va fer que deixés d’implicar-se en altres temes per la millora cultural i social del seu poble.
L’alcalde de Ripollet en aquella època, Antoni Canals, va demanar a Domènec Torras la seva col·laboració dins de l’Ajuntament. En un principi, en Domènec no va acceptar perquè no volia entrar en temes de política, però tant va insistir l’Antoni Canals que va acabar acceptant.
És a finals dels anys 50 que entra a l’Ajuntament com a conseller, sent Primer Tinent Alcalde, i durant un breu temps Alcalde en funcions. El 2 de febrer de 1964 deixa les seves responsabilitats a l’Ajuntament.
Un dels moments cabdals de la seva trajectòria dins del moviment teatral de la vila va ser el 26 de desembre de 1968. Domènec Torras s’acomiada com a actor sense deixar d’estar implicat amb el quadre; i deslliurat de les seves obligacions professionals com a músic, inicia el mes profitós dels seus projectes artístics, ensenyar a estimar el teatre als infants i als joves de Ripollet. Comença una llarga etapa per les escoles i instituts, explicant la seva idea del Teatre, i intenta convèncer al màxim nombre possible de jovent per a formar una escola de teatre infantil i juvenil.
Per fi, el 23 de maig de 1974 es presenta l’escola de teatre Infantil i Juvenil, que continuarà fins a la seva mort el 13 de desembre de 1980. Domènec Torras i Puig morir als 67 anys.
Des del 1974 fins 1980, l’escola de teatre infantil i juvenil no va servir només per a que els seus alumnes aprenguessin les diferents tècniques teatrals que els podien convertir en millors actors i actrius. Allò que ell ensenyava als nens i joves de l’escola de teatre, va servir també per a aprendre valors com l’amistat, la solidaritat, la igualtat, el treball en equip i el més important, la pluralitat cultural i social.
Dissabte, 28 de gener de 1978. El Mundo Diario escriu un article:
Promocionado y dirigido por Domènech Torras i Puig.
El teatro amateur en marcha
...Por citar alguno de ellos, dejaremos constancia del Centro Parroquial de Ripollet, donde actúa la Escuela de Teatro Infantil y Juvenir (Amics del teatro). Su director y promotor, es Domènech Torras i Puig...
...Sin embargo, se han representado infinidad de obras, todas ellas de difícil ejecución, siempre bajo la dirección de ese gran pionero que es Domènech Torras i Puig.
Domènec Torras
a l’Ajuntament de Ripollet
(1 de febrer de 1958 – 2 de febrer de 1964)
Al 1958 Antoni Canals era alcalde de Ripollet i va demanar a en Domènec Torras i a en Josep Grau col·laboració. Primer tots dos van dir que no, perquè ja tenien les seves obligacions, però tant va insistir que finalment van accedir. La seva sorpresa va ser que tot i entrar nous, els van nomenar Primer Tinent Alcalde a en Domènec Torras i Segon Tinent Alcalde a en Josep Grau. L’1 de febrer del 58 prenen possessió del càrrec.
En aquell moment l’Ajuntament estava constituït de tal manera:
Antoni Canals : Alcalde
Domènec Torras: Primer Tinent Alcalde
Josep Grau : Segon Tinent Alcalde
Ramon Massachs
Jacint Padró
Joan Casas
Joan Saló
Rosendo Sabater
Josep Bayó _ aquest només hi entrava per tres anys
Antoni Canals Ribatallada
Durant els tres primers anys el funcionament era aquest: L’alcalde i els dos tinents alcalde es reunien cada dimecres a l’Ajuntament, anaven a fer “la permanent” que es deia aleshores i intentaven solucionar els petits problemes que podrien haver sortit, i preparaven el ple que feien cada mes. La relació entre en Josep Grau i en Domènec Torras es va fer molt estreta, s’avenien molt i fins i tot quan l’alcalde va agafar una excedència de dos mesos, els va deixar a tots dos al càrrec.
Què va canviar a Ripollet quan ells dos n’estaven al capdavant?
Què van fer per Ripollet? Pel seu poble?
· Il·luminat públic del carrer Calvari
A Cerdanyola anaven ja una mica més per endavant en aquest aspecte del enllumenat als carrers. Va ser durant els dos mesos d’excedència d’en Tonet Canals, que en Domènec Torras i en Josep Grau es van posar les piles en aquest terreny.
· L’aigua del fiter
Hi havia una mina, prop del molí d’en Rata, que ocasionava un torrent d’aigua. Tothom llavors tenia pous, però quan es va començar a donar més aigua, les tuberies van rebentar. Això els va dur molts problemes. És en aquell moment que l’Ajuntament es va quedar l’aigua i després aquesta va passar al poble.
· El cotxe de línia
Montcada ja tenia una línia d’autobusos: Montcada – Mollet i Barcelona – Montcada. Els Ripolletencs i Ripolletencques anaven a Cerdanyola a buscar el tren. Una tarda tots dos tinents alcaldes van anar a veure al director de les línies de Barcelona i li van proposar d’allargar la línia de Montcada cap a Ripollet. La resposta va ser negativa perquè es veu que aquesta línia només era per Montcada. Tot i així va sorgir la possibilitat de poder-ne fer una de nova per Ripollet, però que aquest senyor havia d’anar a una reunió a Madrid i exposar el cas. El cert és que al cap de molt poc temps, els va comunicar la negativa d’aquesta línia d’autobusos per Ripollet perquè semblava ser que ja hi havia una concessió feta. Ningú en sabia res d’això, ni el propi alcalde. L’Ajuntament va investigar qui tenia aquesta concessió i en van fer rebombori. El director de les línies de Barcelona els va dir que si en el plaç d’un mes aquestes persones que tenien la concessió no posaven la línia, doncs llavors atorgarien la nova concessió a l’Ajuntament. Davant d’aquesta amenaça, va anar el representant dels Autocars Font i els va dir que ell posaria fins a 7 cotxes fins a Barcelona cada dia. I va ser llavors quan Ripollet va començar a gaudir d’una línia d’autobusos pròpia.
Abans de la guerra, Ripollet ja havia tingut uns autobusos que feien el trajecte Estació de Cerdanyola fins prop de la fàbrica Aismalibar. De fet, cap al 1934-1935 molts nens i nenes anaven a col·legi gratis en autobús si portaven un braçalet. Aquest autobús tenia la parada davant de Can Mas. Amb la guerra, l’autobús va parar.
· Primer col·legi postguerra després dels nacionals
Al carrer Covadonga hi havia un solar d’uns de Barcelona. Domènec Torras va dir que es podria fer allà el primer col·legi, ja que era un lloc idoni. Els col·legis nacionals ja existien a Ripollet. Però quan ho tenien tot emparaulat i a punt, va venir una constructora i se’n va anar en orris.
· Cavalcada de reis
No sabem si va ser la primera cavalcada de Reis, però si més no, va ser una sonada perquè van quedar enganxats per la neu. En Josep Grau feia de rei blanc, en Mayenc rei ros i el rei negre era en Sensa.
Aquell dia en Domènec Torras va fer d’alcalde, com la majoria de vegades que s’havia de parlar en públic. L’Antoni Canals només oficiava els actes de Setmana Santa, Corpus... i oficis de l’església. Els altres actes normalment era en Domènec Torras qui encapçalava l’acte.
· La remodelació de la Rambla
Va haver-hi molta polèmica a la Rambla a resultes de cases petites i altes i feia molt desnivell. En Canals va haver d’intentar arreglar aquests petits problemes, posant algun graó, per exemple. I és en aquest moment que comencen a haver-hi voreres a la Rambla de Ripollet. La Festa Major tenia lloc a la Rambla i com més coses hi havia més cap avall tirava. Per tant s’havien de sol.lucionar els desnivells.
· Riuades del setembre del 62
En Domènec Torras en aquell moment treballava a una fàbrica de mitjes a Cerdanyola, però era per temporades perquè no sempre tenia feina. Just en el moment de les riuades, no hi estava treballant, per això se li va demanar d’estar tot el dia a l’Ajuntament per ocupar-se del control de tot. La seva feina era fer un inventari de les coses damnificades, de subministrar menjar i mantes o el que era de menester a qui ho necessités.
Aquells dies l’Ajuntament de Ripollet s’omplia de ministres que anaven apareixent sense ni tan sols avisar. En Franco, per exemple, va venir dues vegades a Ripollet
Als tres anys, ja era alcalde en Ramon Massachs i van entrar gent nova com en Joan Roca, Sr. Martorell, Miquel Pons, Carlos Arañó, Mus Dausà… i com que en Massachs i en Roca eren molt amics, aquest segon va passar a ser Primer Tinent Alcalde i en Domènec Torras va passar a ser-ne conseller.
En Josep Grau cita que l’Ajuntament abans no era un grup polític, ni tan sols recordava haver parlat amb en Domènec Torras de política, perquè segons ell, aleshores no hi havia temps per la política. L’Ajuntament era un grup de gent del poble. I això és el que a ells els va tocar. Malgrat tot, té un bon record dels 6 anys que va estar amb en Domènec treballant per Ripollet.
Diu d’en Domènec que era un home que va fer molt pel seu poble, Ripollet, perquè se l’estimava. Era una persona que tenia un caràcter jove.
Recorda en Domènec amb el seu grup de música, amb la seva orquestra. Tocaven a Ripollet per la Festa Major, per actes, fins i tot a Barcelona, a les festes de Gràcia. En Domènec als oficis tocava el violí però per ballar tocava la bateria i cantava amb una espècie d’amplificador.
Qui va ser per a mi en Domènec Torras?
Jordi Allepuz:
"De petit, resultava molt difícil poder parlar amb mi, m’entrebancava molt. Domènec Torras em va ensenyar a vocalitzar, projectar la veu i resoldre el meu problema, tot estimant el teatre. Aquesta devoció que en Torras em va inocular m’han portat fins i tot a guanyar-me la vida amb la veu. "
Aurora Lledó:
" Me hizo amar el Teatro, me ayudó a superar complejos, a sentirme útil, especial. Me enseñó el valor del trabajo conjunto y la amistad"
Pedro Bélmez:
"Me quitó la nostalgia de mi tierra y me enseñó el valor de la amistad, el compromiso y la solidaridad. Siempre ha estado presente en mi vida"
Josep Grau
“ Sempre ha estat molt important per a mi l’amistat. Amb en Domènec ens coneixíem d’abans, però arrel d’haver estat a l’Ajuntament ens vam avenir molt. Mai varem parlar de política, però vam ser grans amics.”
Toni Oller:
“En Domènec Torras em va ensenyar a estimar les arts escèniques. Ell va ser un pont entre dues cultures i grups socials del poble. Feia tots els gèneres de teatre i sobretot el teatre de compromís que tant ens agradava en aquell Ripollet industrial de la de la Dictadura i de l'inici de la Transició. Un home culte, tranquil, senzill i valent. "
Rosa Mª Giménez :
“En mi época de adolescente tuve la suerte de ponerme en contacto con el grupo de teatro, tuve la suerte de conocer al que es actualmente mi esposo y del que tengo dos hijos de esta unión. En aqulla época yo era muy tímida. El teatro me ayudó. Con Domènec Torras i Puig tuve la suerte de poder interpretar “la casa de Bernarda Alba” y varias obras más. Siempre será una parte de mi vida de la que tengo un recuerdo muy bonito y va a estar siempre conmigo. “
Aniceto Rodríguez:
“ El Torras, com li deiem, em va fer descobrir el món de la cultura catalana, fins llavors totalment desconegut per als nens que veníem de fora de Catalunya, així com a autors de tots els orígens qui havien estat apartats dels circuits oficials de la dictadura. Amb els seus valors va obrir davant els meus ulls tot un món que ha marcat la meva vida. I en la seva Escola de Teatre, esdevinguda desprès Col·lectiu La Careta, vaig conèixer ara fa 30 anys a la meva dona, la Rosa Maria.”
Marta Figueras:
(1913 - 1980)
Ripollet, desembre de 2008
Des de fa uns quants mesos, una colla d’amics, estem treballant per a donar nom al nostre Teatre Auditori. Perseguir aquest objectiu no és un caprici ni una banalitat. Som conscients que no és senzill i hem encetat aquesta tasca amb la il·lusió que la nostra proposta faci justícia a un home que ha estat pal de paller del moviment teatral de Ripollet.
Aquest puntal del teatre local té com a figura un home que amb el seu esforç i la seva constància aconseguí que aquest noble art del teatre s’establís definitivament a casa nostra. Parlem d’en Domènec Torras i Puig.
La seva mort al 1980, va passar desapercebuda degut a que tant Ripollet i Catalunya passaven per moments cabdals i també convulsos. Els darrers esforços per a la construcció de la democràcia i el renaixement de la societat cívica i política als pobles de l’àrea metropolitana de Barcelona, eclipsaren moments tristos pel teatre local, com va ser la mort d’en Domènec Torras i Puig, quedant el seu homenatge reduït a un acte només amb familiars, parents i amics.
Posant el seu nom al Teatre Auditori de Ripollet, aconseguirem que se li reti l’homenatge que mereix. Aconseguiríem recordar la seva figura i la seva obra per sempre més. Aconseguiríem donar-li el reconeixement que sempre ha merescut i que fins ara no ha tingut.
Els actors i les actrius de grups tant diversos com Amics del Teatre, Col·lectiu la Careta, o Cia. La Marfanta, han après a moure’s per un escenari gràcies a les lliçons magistrals d’en Domènec Torras i Puig. Aquests actors i actrius han viscut grans moments tot representant els seus muntatges gràcies al “verí del teatre” que tant subtilment els va ensenyar a “prendre”.
Teatre Auditori Domènec Torras
Comissió Organitzadora Amics d’en Domènec Torras
DOMÈNEC TORRAS I PUIG
Mentre que a Barcelona es vivia el Lerrouxisme i el naixement de la Mancomunitat de Catalunya, o la moda dels cafès concert, els casinos, els music-halls i el cinema, entre l’opulència del l’òpera, el ballet i les carreres de cavalls, va néixer a Ripollet el 10 d’abril del 1913 Domènec Torras i Puig, fill d’en Joan Torras i Cortada i Dolors Puig i Puig.
De molt jovenet, quan encara era un nen de cinc anys, el seu mestre ja volgué que mostrés les seves dots per a la interpretació tot fent-lo recitar en una festa escolar. La vergonya pogué més que els desitjos del mestre i el petit Domènec es va posar a plorar. De ben segur que ja tenia clar que allò de plantar-se al davant d’un públic no era tan senzill com podia semblar.
No podem oblidar que una de les fixacions interpretatives més destacades d’en Domènec Torras era sempre la dicció. La paraula sempre clara, ben vocalitzada i ben declamada, eren per a ell base i llavor d’una bona interpretació.
Només amb tretze anys ja mantenia una espècie de diari agenda on anotava el més destacat de les seves vivències. I segons els seus escrits, amb aquesta edat ja formava part d’una colla de joves idealistes que es volien traçar un camí ben actiu més enllà de la rutina dels estudis o el treball diari. I d’aquesta època neix el Grup Sardanista, l’Agrupació Excursionista, els Ballets i el Teatre, formant part de tots ells.
Esbart dansaire de la Joventut Catòlica (secció de grans), l ‘any 1927
Actuaven en el que és avui la pista de bàsquet del Centre Parroquial si feia bon temps, i sinó a la sala del teatre, coincidint amb el dia que es feien sardanes. Participaven també en les obres de teatre que es representaven, així com en els Pastorets. El seu mestre director era el Sr. Jeroni Camí. El tipus de danses que ballaven eren el que podríem dir-ne balls fins de tradició catalana com: “el ball de nans”, “la dansa del ciri de Castellterçol”, “el ball de la cadira”, “el ball de Sant Flabiol”, “el ball del mocador o de l’indiot”,etc.
Cal destacar com un fet important l’actuació que van fer en els actes inaugurals del que va ser el gran esdeveniment de l’època: l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929.
Pere Padró i Baqués, Repassant la Història, Revista de Ripollet, octubre 1995
La descoberta de nous indrets on també es realitzaven activitats culturals, o la intenció de trobar-se amb nous públics i nous escenaris, el va portar amb els companys del teatre a l’Hospitalet del Llobregat. Abans de la representació teatral, va veure com una colla de nois es dedicava a intentar ficar (encistellar) una pilota dins una mena de cabàs penjat en un taulell de fusta. Per a primer cop en Domènec Torras va tenir l’oportunitat de veure un partit de bàsquet.
A la tornada de la representació de l’Hospitalet, aquell grup de nois, juntament amb en Mossèn Lluís, el vicari, agafaren un pic, una pala i un carretó; i en el terreny que hi havia darrera el Centre Parroquial, varen començar a picar per a deixar-lo pla per a la pràctica del Bàsquet.
A l’any 1931 va ser jugador i als anys 32-33 directiu, finalment als anys 50 en va ser president.
En aquella mateixa època, finals dels anys 20 i principis dels 30, estudia la carrera de violí al Conservatori de Barcelona. També va anar a aprendre a tocar la bateria amb un dels millors grups que hi havia en aquella època a Barcelona: Els Crazy Boys, que actuaven al Casino de Sant Sebastián, on hi freqüentava la gent de classe social alta de Barcelona.
Als voltants del 1933 es reuneix amb un grup d’amics amants de la música, tots amb carrera musical, i formen un conjunt anomenat GAIETY JAZZ. La cruent Guerra Civil Espanyola fa que el grup es desfaci, però un cop acabada, tornen a formar-lo. Ell tocava la bateria, i era el cantant, excepte en els valsos o quan anaven a l’església per les Festes importants, llavors tocava el violí.
Acabada la guerra es canvien el nom de Gaiety Jazz pel de RITMO CLUB. Franco no volia noms estrangers.
El 18 d’octubre de l’any 1925 s’inaugura el nou edifici del Centre, en uns terrenys donats pel malaguanyat Dr. Gasó i Vidal. Domènec Torras hi passa gran part de la seva juventut fent d’actor i fins i tot abans de la guerra dirigeix “El Castell de iràs i no tornaràs” i d’altres que no en tenim constància.
Durant la Guerra, en Domènec Torras com tants d’altres va anar al front a lluitar. Va obtenir un permís d’uns dies per tornar a casa i durant aquell permís es reunia amb amics per parlar de teatre. El comandant del grup on ell pertanyia va rebre una denúncia d’algú de Ripollet que notificava que en Domènec conspirava contra ells i era “feixista”. Per un atac que es va frustrar i ell n’era el responsable, i degut a la denúncia que ja hi havia anteriorment, li van formar “consell de guerra”. Afortunadament es va poder demostrar que no era culpable dels càrrecs imposats.
El 23 de novembre de 1940 es casa amb Maria Ollé i Argemí i dos anys més tard, el 4 d’octubre de 1942 neix la seva única filla, Mª Dolors Torras i Ollé.
Ja entrats a la dècada del anys 50 i amb la normalització vigilada de la societat catalana, la vinguda massiva d’immigrants i el Congrés Eucarístic Internacional, a primers de gener de 1952, a Ripollet es torna a formar el Quadre Escènic, assumint en Domènec Torras la direcció.
Durant la guerra el Centre va patir uns desperfectes i va quedar mig desfet fins que als 50 la gent de Ripollet va reconstruir-lo.
Escrit d’en Domènec Torras explicant com va entrar en la direcció escènica.
1ª. Etapa
A primers de Gener de l’any 1952 es forma el Quadre Escènic de nostre entitat, a la casa rectoral on ens trobem reunits a més de la Junta del Centre Moral de la J.C. de Ripollet, Jaume Mogas, Joan Fadó, Joan Cisa i jo. Es fa avinent a Jaume Mogas, la seva edat avançada per donar-li camí a que deixi la direcció, que primerament ostentava al representar els seus “pastorets” i deixar les coses tal com estaven a l’any 36.
Direcció: Domènec Mañosa
Arxiver secretari: Domènec Torras
Al no poder assistir a la reunió en Domènec Mañosa, deixem en suspens el nombrament i s’acorda representar per al dia 26 de Gener l’obra “El misteri del bosc”, deixant la direcció a Joan Cisa i Jaume Mogas.
Un diumenge al vespre del mateix gener, ve a casa en Mañosa i després d’una conversa que dura més d’una hora, logra enredar-me amb la direcció escènica, cuidant-se, ell, de l’artística.
Prefaci
Si l’home no és perfecte, és natural que l’actor o actriu tinguin defectes, i si alguns posseeixen immillorables qualitats, s’han d’aprofitar per honra i perfecció de nostra escena.
Aquests apunts, penso, aquest és el meu intent, escriure’ls amb tota imparcialitat la crítica meva és purament personal, sense afany de censura o bé afalac de cap mena.
El públic entès en teatre, nota molts defectes; alguns d’ells de l’actor, altres de la posta d’escena i altres de la direcció, si tots ens deixem portar per la presumpció o vanitat i creiem tenir el talent necessari, aleshores no hi ha correcció possible i aquests defectes revesteixen més gravetat i poc a poc va morint el teatre, ja que el públic, que és el que paga, es va retraient de la sala d’espectacle.
És el deure de tots els que tenim una veritable afició al teatre, vetllar per corregir aquests defectes crònics. Deixar els ressentiments i col·laborar amb el màxim d’entusiasme en la representació de les obres escèniques. Quan s’hagi lograt aquesta fita, aleshores forçosament serà una cosa perfecte d’execució. És difícil aquesta aspiració meva, i si no puc lograr-la, penso deixar-ho tot i quedar-me a casa, no vull buscar-me dificultats i rencilles amb amics i persones que em mereixen tota la meva simpatia.
No tinc orgull i si ambició, però noble, sense engreiment, per fer una secció de teatre com una gran família, digne de presentar-se amb dignitat i solera artística, a tot arreu.
Per lo tant aquests apunts espero serveixin per donar-me una pauta a seguir, al mateix temps que una lliçó pràctica.
Domènec Torras
En Domènec Torras sempre havia cregut que un quadre escènic ha de tenir continuïtat. Per això va convèncer a dos components del quadre perquè es féssin càrrec de la direcció del Teatre Infantil i Juvenil: En Josep Maria Sanahuja (quadre Juvenil) i el Jordi Canals (quadre Infantil).
· El quadre escènic Juvenil es va presentar amb l’obra Qui... compra maduixes, d’Emili Vilanova, al 1956, sainet en un sol acte.
· El 10 de maig de 1956, es presenta el quadre Infantil amb l’obra d’Agustín Collado, Sentiments Nobles.
Alguns components dels quals encara pertanyen a Amics del Teatre.
L’any 1955, en Domènec presenta l’obra Berlin, Plaza Alter N.2, de Francisco Lorenzo Gacia al III Concurso de Elencos Teatrales organitzat per Fomento del Espectáculo Selecto y del Teatro Asociación F.E.S.T.A. obtenint el Primer Premi com a quadre escènic i el Primer Premi a Domènec Torras com a director artístic i escènic.
La seva feina com a músic en dies festius, amb horaris coincidents amb les obres que el quadre presentava els diumenges a la tarda, i els continus desplaçaments, l’obliguen a deixar la direcció del Quadre Escènic en mans d’un altre personatge important pel teatre local a Ripollet. Domènec Torras passa el testimoni de la direcció artística a un jove barceloní instal·lat a la vila: Valentí Velilla. Era el 31 d’agost de 1958. Domènec Torras va continuar formant part del quadre com a actor i alguna direcció esporàdica, sempre i quan la seva feina li ho permetés.
L’afició i dedicació pel teatre a Ripollet, la música, i la feina a la fàbrica, no va fer que deixés d’implicar-se en altres temes per la millora cultural i social del seu poble.
L’alcalde de Ripollet en aquella època, Antoni Canals, va demanar a Domènec Torras la seva col·laboració dins de l’Ajuntament. En un principi, en Domènec no va acceptar perquè no volia entrar en temes de política, però tant va insistir l’Antoni Canals que va acabar acceptant.
És a finals dels anys 50 que entra a l’Ajuntament com a conseller, sent Primer Tinent Alcalde, i durant un breu temps Alcalde en funcions. El 2 de febrer de 1964 deixa les seves responsabilitats a l’Ajuntament.
Un dels moments cabdals de la seva trajectòria dins del moviment teatral de la vila va ser el 26 de desembre de 1968. Domènec Torras s’acomiada com a actor sense deixar d’estar implicat amb el quadre; i deslliurat de les seves obligacions professionals com a músic, inicia el mes profitós dels seus projectes artístics, ensenyar a estimar el teatre als infants i als joves de Ripollet. Comença una llarga etapa per les escoles i instituts, explicant la seva idea del Teatre, i intenta convèncer al màxim nombre possible de jovent per a formar una escola de teatre infantil i juvenil.
Per fi, el 23 de maig de 1974 es presenta l’escola de teatre Infantil i Juvenil, que continuarà fins a la seva mort el 13 de desembre de 1980. Domènec Torras i Puig morir als 67 anys.
Des del 1974 fins 1980, l’escola de teatre infantil i juvenil no va servir només per a que els seus alumnes aprenguessin les diferents tècniques teatrals que els podien convertir en millors actors i actrius. Allò que ell ensenyava als nens i joves de l’escola de teatre, va servir també per a aprendre valors com l’amistat, la solidaritat, la igualtat, el treball en equip i el més important, la pluralitat cultural i social.
Dissabte, 28 de gener de 1978. El Mundo Diario escriu un article:
Promocionado y dirigido por Domènech Torras i Puig.
El teatro amateur en marcha
...Por citar alguno de ellos, dejaremos constancia del Centro Parroquial de Ripollet, donde actúa la Escuela de Teatro Infantil y Juvenir (Amics del teatro). Su director y promotor, es Domènech Torras i Puig...
...Sin embargo, se han representado infinidad de obras, todas ellas de difícil ejecución, siempre bajo la dirección de ese gran pionero que es Domènech Torras i Puig.
Domènec Torras
a l’Ajuntament de Ripollet
(1 de febrer de 1958 – 2 de febrer de 1964)
Al 1958 Antoni Canals era alcalde de Ripollet i va demanar a en Domènec Torras i a en Josep Grau col·laboració. Primer tots dos van dir que no, perquè ja tenien les seves obligacions, però tant va insistir que finalment van accedir. La seva sorpresa va ser que tot i entrar nous, els van nomenar Primer Tinent Alcalde a en Domènec Torras i Segon Tinent Alcalde a en Josep Grau. L’1 de febrer del 58 prenen possessió del càrrec.
En aquell moment l’Ajuntament estava constituït de tal manera:
Antoni Canals : Alcalde
Domènec Torras: Primer Tinent Alcalde
Josep Grau : Segon Tinent Alcalde
Ramon Massachs
Jacint Padró
Joan Casas
Joan Saló
Rosendo Sabater
Josep Bayó _ aquest només hi entrava per tres anys
Antoni Canals Ribatallada
Durant els tres primers anys el funcionament era aquest: L’alcalde i els dos tinents alcalde es reunien cada dimecres a l’Ajuntament, anaven a fer “la permanent” que es deia aleshores i intentaven solucionar els petits problemes que podrien haver sortit, i preparaven el ple que feien cada mes. La relació entre en Josep Grau i en Domènec Torras es va fer molt estreta, s’avenien molt i fins i tot quan l’alcalde va agafar una excedència de dos mesos, els va deixar a tots dos al càrrec.
Què va canviar a Ripollet quan ells dos n’estaven al capdavant?
Què van fer per Ripollet? Pel seu poble?
· Il·luminat públic del carrer Calvari
A Cerdanyola anaven ja una mica més per endavant en aquest aspecte del enllumenat als carrers. Va ser durant els dos mesos d’excedència d’en Tonet Canals, que en Domènec Torras i en Josep Grau es van posar les piles en aquest terreny.
· L’aigua del fiter
Hi havia una mina, prop del molí d’en Rata, que ocasionava un torrent d’aigua. Tothom llavors tenia pous, però quan es va començar a donar més aigua, les tuberies van rebentar. Això els va dur molts problemes. És en aquell moment que l’Ajuntament es va quedar l’aigua i després aquesta va passar al poble.
· El cotxe de línia
Montcada ja tenia una línia d’autobusos: Montcada – Mollet i Barcelona – Montcada. Els Ripolletencs i Ripolletencques anaven a Cerdanyola a buscar el tren. Una tarda tots dos tinents alcaldes van anar a veure al director de les línies de Barcelona i li van proposar d’allargar la línia de Montcada cap a Ripollet. La resposta va ser negativa perquè es veu que aquesta línia només era per Montcada. Tot i així va sorgir la possibilitat de poder-ne fer una de nova per Ripollet, però que aquest senyor havia d’anar a una reunió a Madrid i exposar el cas. El cert és que al cap de molt poc temps, els va comunicar la negativa d’aquesta línia d’autobusos per Ripollet perquè semblava ser que ja hi havia una concessió feta. Ningú en sabia res d’això, ni el propi alcalde. L’Ajuntament va investigar qui tenia aquesta concessió i en van fer rebombori. El director de les línies de Barcelona els va dir que si en el plaç d’un mes aquestes persones que tenien la concessió no posaven la línia, doncs llavors atorgarien la nova concessió a l’Ajuntament. Davant d’aquesta amenaça, va anar el representant dels Autocars Font i els va dir que ell posaria fins a 7 cotxes fins a Barcelona cada dia. I va ser llavors quan Ripollet va començar a gaudir d’una línia d’autobusos pròpia.
Abans de la guerra, Ripollet ja havia tingut uns autobusos que feien el trajecte Estació de Cerdanyola fins prop de la fàbrica Aismalibar. De fet, cap al 1934-1935 molts nens i nenes anaven a col·legi gratis en autobús si portaven un braçalet. Aquest autobús tenia la parada davant de Can Mas. Amb la guerra, l’autobús va parar.
· Primer col·legi postguerra després dels nacionals
Al carrer Covadonga hi havia un solar d’uns de Barcelona. Domènec Torras va dir que es podria fer allà el primer col·legi, ja que era un lloc idoni. Els col·legis nacionals ja existien a Ripollet. Però quan ho tenien tot emparaulat i a punt, va venir una constructora i se’n va anar en orris.
· Cavalcada de reis
No sabem si va ser la primera cavalcada de Reis, però si més no, va ser una sonada perquè van quedar enganxats per la neu. En Josep Grau feia de rei blanc, en Mayenc rei ros i el rei negre era en Sensa.
Aquell dia en Domènec Torras va fer d’alcalde, com la majoria de vegades que s’havia de parlar en públic. L’Antoni Canals només oficiava els actes de Setmana Santa, Corpus... i oficis de l’església. Els altres actes normalment era en Domènec Torras qui encapçalava l’acte.
· La remodelació de la Rambla
Va haver-hi molta polèmica a la Rambla a resultes de cases petites i altes i feia molt desnivell. En Canals va haver d’intentar arreglar aquests petits problemes, posant algun graó, per exemple. I és en aquest moment que comencen a haver-hi voreres a la Rambla de Ripollet. La Festa Major tenia lloc a la Rambla i com més coses hi havia més cap avall tirava. Per tant s’havien de sol.lucionar els desnivells.
· Riuades del setembre del 62
En Domènec Torras en aquell moment treballava a una fàbrica de mitjes a Cerdanyola, però era per temporades perquè no sempre tenia feina. Just en el moment de les riuades, no hi estava treballant, per això se li va demanar d’estar tot el dia a l’Ajuntament per ocupar-se del control de tot. La seva feina era fer un inventari de les coses damnificades, de subministrar menjar i mantes o el que era de menester a qui ho necessités.
Aquells dies l’Ajuntament de Ripollet s’omplia de ministres que anaven apareixent sense ni tan sols avisar. En Franco, per exemple, va venir dues vegades a Ripollet
Als tres anys, ja era alcalde en Ramon Massachs i van entrar gent nova com en Joan Roca, Sr. Martorell, Miquel Pons, Carlos Arañó, Mus Dausà… i com que en Massachs i en Roca eren molt amics, aquest segon va passar a ser Primer Tinent Alcalde i en Domènec Torras va passar a ser-ne conseller.
En Josep Grau cita que l’Ajuntament abans no era un grup polític, ni tan sols recordava haver parlat amb en Domènec Torras de política, perquè segons ell, aleshores no hi havia temps per la política. L’Ajuntament era un grup de gent del poble. I això és el que a ells els va tocar. Malgrat tot, té un bon record dels 6 anys que va estar amb en Domènec treballant per Ripollet.
Diu d’en Domènec que era un home que va fer molt pel seu poble, Ripollet, perquè se l’estimava. Era una persona que tenia un caràcter jove.
Recorda en Domènec amb el seu grup de música, amb la seva orquestra. Tocaven a Ripollet per la Festa Major, per actes, fins i tot a Barcelona, a les festes de Gràcia. En Domènec als oficis tocava el violí però per ballar tocava la bateria i cantava amb una espècie d’amplificador.
Qui va ser per a mi en Domènec Torras?
Jordi Allepuz:
"De petit, resultava molt difícil poder parlar amb mi, m’entrebancava molt. Domènec Torras em va ensenyar a vocalitzar, projectar la veu i resoldre el meu problema, tot estimant el teatre. Aquesta devoció que en Torras em va inocular m’han portat fins i tot a guanyar-me la vida amb la veu. "
Aurora Lledó:
" Me hizo amar el Teatro, me ayudó a superar complejos, a sentirme útil, especial. Me enseñó el valor del trabajo conjunto y la amistad"
Pedro Bélmez:
"Me quitó la nostalgia de mi tierra y me enseñó el valor de la amistad, el compromiso y la solidaridad. Siempre ha estado presente en mi vida"
Josep Grau
“ Sempre ha estat molt important per a mi l’amistat. Amb en Domènec ens coneixíem d’abans, però arrel d’haver estat a l’Ajuntament ens vam avenir molt. Mai varem parlar de política, però vam ser grans amics.”
Toni Oller:
“En Domènec Torras em va ensenyar a estimar les arts escèniques. Ell va ser un pont entre dues cultures i grups socials del poble. Feia tots els gèneres de teatre i sobretot el teatre de compromís que tant ens agradava en aquell Ripollet industrial de la de la Dictadura i de l'inici de la Transició. Un home culte, tranquil, senzill i valent. "
Rosa Mª Giménez :
“En mi época de adolescente tuve la suerte de ponerme en contacto con el grupo de teatro, tuve la suerte de conocer al que es actualmente mi esposo y del que tengo dos hijos de esta unión. En aqulla época yo era muy tímida. El teatro me ayudó. Con Domènec Torras i Puig tuve la suerte de poder interpretar “la casa de Bernarda Alba” y varias obras más. Siempre será una parte de mi vida de la que tengo un recuerdo muy bonito y va a estar siempre conmigo. “
Aniceto Rodríguez:
“ El Torras, com li deiem, em va fer descobrir el món de la cultura catalana, fins llavors totalment desconegut per als nens que veníem de fora de Catalunya, així com a autors de tots els orígens qui havien estat apartats dels circuits oficials de la dictadura. Amb els seus valors va obrir davant els meus ulls tot un món que ha marcat la meva vida. I en la seva Escola de Teatre, esdevinguda desprès Col·lectiu La Careta, vaig conèixer ara fa 30 anys a la meva dona, la Rosa Maria.”
Marta Figueras:
M’han encomanat que digués el que en penso d’en Domènec Torras i jo amb tota sinceritat dic el que en penso . El Senyor Torras com li dèiem nosaltres, era una persona molt recta que li agradava molt el Teatre. En sabia molt, tant de dirigir con d’actuar, era un actor molt complert i ens va iniciar en aquest món i ens duia a Barcelona a veure obres de teatre. Jo no vaig tenir la sort de que em dirigís gaire però sempre deia que havíem d’acceptar tots el papers, ens agradessin o no, i si algú es negava a fer un paper perquè no li agradava, doncs havia de deixar de fer teatre. Desprès va venir el Senyor Velilla i es va quedar darrera la seva figura perquè com que ell tocava amb una orquestra que es dia Ritmo Club i el dia de la estrena quasi mai podia estar amb nosaltres, doncs va preferir quedar en segon terme. Però nosaltres el teníem molt en compte, que si alguna obra no sabies ben bé per on fer-ho , anàvem a casa seva i li dèiem: senyor Torras com ho feríem això, i ell et deia com ho havies de fer i nosaltres sortíem molt contents.
Una de les frases que ell sempre deia quan les coses no funcionaven o bé anaven una mica malament era: “mira mes val 3 que 33.”
Maika Aguado,
Per a mi, el Sr. Torras, que era com jo l’anomenava, va ser un home d’una gran qualitat humana que va lluitar per aconseguir que el teatre continués endavant amb les noves generacions.
Va significar un canvi important en la meva vida adolescent ja que ni el més mínim se’m va ocórrer fer teatre quan tenia 12 anys. Gràcies al seu empeny i dedicació avui dia porto 35 anys.
He de dir que ens va fer conèixer un món meravellós ple d’il·lusió i màgia.
Gràcies Sr. Torras.
Dinonis d'Ancos
Una de les frases que ell sempre deia quan les coses no funcionaven o bé anaven una mica malament era: “mira mes val 3 que 33.”
Maika Aguado,
Per a mi, el Sr. Torras, que era com jo l’anomenava, va ser un home d’una gran qualitat humana que va lluitar per aconseguir que el teatre continués endavant amb les noves generacions.
Va significar un canvi important en la meva vida adolescent ja que ni el més mínim se’m va ocórrer fer teatre quan tenia 12 anys. Gràcies al seu empeny i dedicació avui dia porto 35 anys.
He de dir que ens va fer conèixer un món meravellós ple d’il·lusió i màgia.
Gràcies Sr. Torras.
Dinonis d'Ancos
Vaig començar en Amics del Teatre al 1976, i el primer director que vaig tenir va ser Domènec Torras, on amb la seva paciència i gran domini d'escena vaig aprendre a saber estar-hi dalt de l'escenari i dominar els moviments i la dicció, una cosa bastant difícil. A més a més, era amic dels actors, molt didàctic i li agradava treballar amb joves.Després vaig tenir altres directors també bons però el Sr. Torras tenia alguna cosa diferent, era dialogant, preocupat per ficar en boca dels actors els problemes socials, així que els qui treballàvem amb ell, ens sentíem totalment identificats amb l'obra i el director.Vull donar el meu suport per que l'Auditori de Ripollet passi a dir-se Domènec Torras.
Mossen MORA
Vaig conèixer d`aprop la personalitat,les activitats culturals, esportives i artístiques del bon amic Sr. Torras,sempre motivat pel seu amor a Ripollet.
Va ser dels primers promotors del teatre a la nostra Vila. Formador de generacions d´actors. Molts joves es van iniciar en aquest art tan complet i a la vegada,es va educar un públic que encara avui persisteix.
Formava part d´un grup entusiasta que feia nèixer a Ripollet un esport que era gairebé desconegut, el Bàsquet,que tant renom ha donat al nostre poble.
Va ajudar per tal que les festes populars,de tanta solera a Ripollet arrelessin en l´ambient, com a bon músic que era.
Bon ciutadà, bon amic i bon col.laborador del Centre Parroquíal, que en aquell temps, centralitzava l´esport i la cultura a Ripollet.
Segons el meu criteri, mereix formar part de la memòria històrica del nostre poble.Trobaria lloable que l`Auditori municipal, centre de la vida cultural, portés el seu nom. Té el meu vot.
Mossen MORA
Vaig conèixer d`aprop la personalitat,les activitats culturals, esportives i artístiques del bon amic Sr. Torras,sempre motivat pel seu amor a Ripollet.
Va ser dels primers promotors del teatre a la nostra Vila. Formador de generacions d´actors. Molts joves es van iniciar en aquest art tan complet i a la vegada,es va educar un públic que encara avui persisteix.
Formava part d´un grup entusiasta que feia nèixer a Ripollet un esport que era gairebé desconegut, el Bàsquet,que tant renom ha donat al nostre poble.
Va ajudar per tal que les festes populars,de tanta solera a Ripollet arrelessin en l´ambient, com a bon músic que era.
Bon ciutadà, bon amic i bon col.laborador del Centre Parroquíal, que en aquell temps, centralitzava l´esport i la cultura a Ripollet.
Segons el meu criteri, mereix formar part de la memòria històrica del nostre poble.Trobaria lloable que l`Auditori municipal, centre de la vida cultural, portés el seu nom. Té el meu vot.
Roser Canals Cabau
Des de petita la meva àvia ens duia a teatre al centre parroquial. El meu avi ja n’havia format part i el “cuquet” del teatre era part de la meva família. Des de la butaca sempre pensava en el que deurien sentir els actors i les actrius uns quants segons abans de que s’alcés el teló i després de donar-hi voltes vaig decidir preguntar si necessitaven algú que pogués donar un cop de mà en qualsevol tasca que no fos actuar. El senyor Torras va ser la primera persona a qui em vaig adreçar d’Amics del Teatre i de seguida em va dir que m’hi podia incorporar per col.laborar en allò que jo m´hi sentís bé, acollidor, afectuós... El senyor Torras no posava condicions, era d’aquelles persones capaç de fer créixer els altres a partir de les seves pròpies possibilitats. I així vaig iniciar-me en l´entorn d´Amics del Teatre. Primer fent d’apuntadora, després recitant poemes, més endavant fent de presentadora... fins que em va proposar col.laborar en algun petit paper amb el grup juvenil. Després la vida m’ha portat a acompanyar els nois i noies en el camí de la seva formació i tot l’aprenentatge que vaig fer en el grup juvenil que ell dirigia, m’ha servit per creure en les possibilitats dels joves tal com el senyor Torras em va ajudar a creure amb mi mateixa.
Mercè Argenté.
En Domènec Torras el recordo amb molta paciència i no veure’l gaires vegades enfadat.
Maria Pallés
Vaig començar a fer teatre quan tenia 14 anys i molta vergonya, amb el grup juvenil dirigit per Josep Ma. Sanahuja. Fins quatre anys després, no vaig gaudir d’actuar en una obra dirigida pel Sr. Torras, que és com tots l’anomenàvem amb molt de respecte. I van seguir-ne més.
Jo vaig conèixer en Domènec Torras de dues maneres diferents:
Com a amiga de la seva filla, la Ma. Dolors, quan anava a casa seva a jugar. Aleshores el tinc present treballant amb la seva senyora davant d’unes màquines de cosir i uns bastons llargs per girar guants. N’hi havia molts, i era un ambient molt familiar i alegre.
En canvi, en el teatre, era molt seriós, quan es tractava d’ensenyar a que ho féssim bé, sobretot la manera d’expressar-nos. Tinc un record d’ell molt bo. Era molt bon actor i director i vaig tenir la sort de sortir en el seu homenatge. Té amb la seva filla i nétes, una continuació del seu amor pel teatre.
Agnès Canals.
El Sr. Domènec Torras va ser un gran director. Els qui varem començar després de la reconstrucció del Centre Parroquial vem aprendre molt d’ell.
Gràcies Domènec!.
Rafi Polonio
Recuerdo al Sr. Torras cómo me decía en un ensayo: "las palabras tienes que masticarlas"... y su rigor en el trabajo.Sin embargo no podría limitarme sólo a destacar sus cualidades como director teatral porque, lo cierto es que, para la niña y adolescente que tuvo el privilegio de conocerle su figura representa mucho más.Con el paso del tiempo he sido consciente que en esa etapa de formación de la persona son de vital importancia tanto las enseñanzas de un buen educador como la práctica de una actividad cultural y sana.El teatro me dió, además de un hobby, una forma de expresarme y liberar complejos, conocimientos, espíritu crítico, tolerancia y grandes amigos que aún conservo; en definitiva, unos valores de los que me siento orgullosa y que hoy intento transmitir a mis hijos.Gracias Sr. Torras por formar parte de mi historia.
Des de petita la meva àvia ens duia a teatre al centre parroquial. El meu avi ja n’havia format part i el “cuquet” del teatre era part de la meva família. Des de la butaca sempre pensava en el que deurien sentir els actors i les actrius uns quants segons abans de que s’alcés el teló i després de donar-hi voltes vaig decidir preguntar si necessitaven algú que pogués donar un cop de mà en qualsevol tasca que no fos actuar. El senyor Torras va ser la primera persona a qui em vaig adreçar d’Amics del Teatre i de seguida em va dir que m’hi podia incorporar per col.laborar en allò que jo m´hi sentís bé, acollidor, afectuós... El senyor Torras no posava condicions, era d’aquelles persones capaç de fer créixer els altres a partir de les seves pròpies possibilitats. I així vaig iniciar-me en l´entorn d´Amics del Teatre. Primer fent d’apuntadora, després recitant poemes, més endavant fent de presentadora... fins que em va proposar col.laborar en algun petit paper amb el grup juvenil. Després la vida m’ha portat a acompanyar els nois i noies en el camí de la seva formació i tot l’aprenentatge que vaig fer en el grup juvenil que ell dirigia, m’ha servit per creure en les possibilitats dels joves tal com el senyor Torras em va ajudar a creure amb mi mateixa.
Mercè Argenté.
En Domènec Torras el recordo amb molta paciència i no veure’l gaires vegades enfadat.
Maria Pallés
Vaig començar a fer teatre quan tenia 14 anys i molta vergonya, amb el grup juvenil dirigit per Josep Ma. Sanahuja. Fins quatre anys després, no vaig gaudir d’actuar en una obra dirigida pel Sr. Torras, que és com tots l’anomenàvem amb molt de respecte. I van seguir-ne més.
Jo vaig conèixer en Domènec Torras de dues maneres diferents:
Com a amiga de la seva filla, la Ma. Dolors, quan anava a casa seva a jugar. Aleshores el tinc present treballant amb la seva senyora davant d’unes màquines de cosir i uns bastons llargs per girar guants. N’hi havia molts, i era un ambient molt familiar i alegre.
En canvi, en el teatre, era molt seriós, quan es tractava d’ensenyar a que ho féssim bé, sobretot la manera d’expressar-nos. Tinc un record d’ell molt bo. Era molt bon actor i director i vaig tenir la sort de sortir en el seu homenatge. Té amb la seva filla i nétes, una continuació del seu amor pel teatre.
Agnès Canals.
El Sr. Domènec Torras va ser un gran director. Els qui varem començar després de la reconstrucció del Centre Parroquial vem aprendre molt d’ell.
Gràcies Domènec!.
Rafi Polonio
Recuerdo al Sr. Torras cómo me decía en un ensayo: "las palabras tienes que masticarlas"... y su rigor en el trabajo.Sin embargo no podría limitarme sólo a destacar sus cualidades como director teatral porque, lo cierto es que, para la niña y adolescente que tuvo el privilegio de conocerle su figura representa mucho más.Con el paso del tiempo he sido consciente que en esa etapa de formación de la persona son de vital importancia tanto las enseñanzas de un buen educador como la práctica de una actividad cultural y sana.El teatro me dió, además de un hobby, una forma de expresarme y liberar complejos, conocimientos, espíritu crítico, tolerancia y grandes amigos que aún conservo; en definitiva, unos valores de los que me siento orgullosa y que hoy intento transmitir a mis hijos.Gracias Sr. Torras por formar parte de mi historia.
Jaume Miret
A mi m’agrada tant el teatre, gràcies a en Domènec Torras, que em va inculcar l’amor per al teatre.
Silvia Mañosa
En Domènec Torras va ser un gran impulsor del teatre amateur a Ripollet, molt bon actor i director. Ara bé, sobretot, el recordo com una bellíssima persona, activa i dinàmica. Sempre disposat a emprendre qualsevol iniciativa. Algú que amb el seu esforç, entusiasme i tenacitat i, juntament amb d’altres persones, va aconseguir fer realitat la formació d’un grup de teatre, Amics del Teatre, del qual avui en podem gaudir tots plegats.
Vicenç Melo
Parlar d’ en Domènec Torras és fer historia ; recordant aquells temps quan la paraula Amors’escrivia en majúscula No és fàcil descriure el personatge de Domènec Torras, doncs potsdeixar-te quelcom al tinter. Ell va ser senzill ; intel—ligent ;amant de tot allò que cal estimar;respectuós amb tot al que l’envoltava, Capitell del teatre de Ripollet ;actor ;director i una gran persona, actuant i dirigint obres com la Ferida lluminosa, L’ amor te cops amagats ; Els cinc fills ; Muntanyes del Canigó i tantes mes: El seu afany pel teatre i la seva visió futurista; va portarvisitar escoles per cercar futurs actors: en Domènec Torres ;va saberconduir el quadre escènic amb un alt exponent de la feina ben feta i d’actuacions no tan sols a Ripollet també en las foranies a la Garriga ; Corbera i d’ altres: Per tots els que el varem conèixer , sabem que va ser una institució per Ripollet; la seva tasca es mereixedora d’ un testimoni públic, que recordi per sempre a un home que va fer història ;que va estimar i fer que fos estimat:
La seva empremta ha fet possible que avui tingui continuïtat el teatre de Ripollet:
Carles Getán i Minoves
En Domènec Torras va ser mestre indiscutible en la formació teatral de tota una generació de joves ripolletencs que, a partir de la reconstrucció del Centre Moral a finals de 1951, vàrem passar a formar part del seu Quadre Escènic, del que ell n’era director. Aquest mestratge va durar tota la seva vida, ja que no en va tenir prou amb els que per família o tradició s’anaven incorporant al Centre, també va fer una tasca de captació d’altres joves que, pels seus diferents orígens, no tendien de forma natural a la mateixa integració. A tots va transmetre l’amor a la Cultura del Teatre i de tots va rebre afecte i reconeixement. Alguns estan integrats en els actuals Amics del Teatre i en altres formacions encara actives. En definitiva, va sembrar amor al teatre i tot el que es faci per preservar la seva memòria estarà més que justificat. En Domènec Torras va ser per mi un Director, un Mestre i un Amic, decisiu en la meva formació teatral. A partir del moment en que, a finals de 1951, em vaig incorporar al Quadre Escènic del Centre Moral, sota la seva direcció, em va demostrar estima i confiança. Això, junt al seu bon consell i aquell mestratge que sabia inculcar amb fermesa i afabilitat, em van fer madurar com actor i com a persona. El seu estímul va ser essencial en el desenvolupament de la meva afició al teatre. La nostra relació va mantenir-se al llarg de la seva vida. La seva amistat va ser un privilegi que restarà sempre viu en el meu record.
Ignasi Giménez
El poble de Ripollet està molt agraït i amb entusiasme s’uneix a l’homenatge que s’està promovent en honor a Domènec Torras per la labor que va efectuar com a Director del grup teatral en els anys 1930- 1940... càrrec que va desenvolupar amb esmera i encert molt reconegut per a tots. Apart, se l’apreciava igualment per la faceta MUSICAL que complementava la seva personalitat, com a component del conjunt de jazz, la “Orquestina GAYETI”, de la que n’era el bateria i vocalista que ens delitava amb les seves excel—lents actuacions personals.
Domènec Torras: Mereixes que el TEATRE AUDITORI ostenti el teu nom,així ho demanem tots aquí a Ripollet! Amb el meu bon amic Domènec m’unia una bona amistat pel seu bon caràcter, altes qualitats humanes, modèstia, simpatia, tot el poble l’apreciava, un gran noi...
Xesca Bulbena
Sols tinc bons records per tu Domènec Torras. Per la teva gran capacitat de treball que vas dedicar al teatre; No puc escriure tot el que et mereixes, necessitaria un munt de fulls i encara quedaria curt--- Jo crec que comhistoria de Ripollet, tindríem de gaudir-ne mes dels nostres personatges ... Que tan han fet pel teatre del nostre poble...
Josep i Tuni
Recordo en Domènech Torras participant en quasi totes les activitats culturals de Ripollet en un temps que tot s'havia de fer des de la societat civil i a sobre sense diners.
Portava dins seu la veu del TEATRE, així en majuscúles, com a actor, director etc., feia tots el papers de l'auca.
Jo vaig tenir la sort d' actuar sota les seves ordres com a director i compartint escena com actor, un senyor damunt l'escenari, també varem treballar junts a la junta d' Amics del Teatre, en una època molt dificil.
La seva inquietud el va portar a treballar per crear un grup juvenil de teatre, sempre preocupat per la formació i ensenyament dels seus coneixements.
Crec que es mereix un reconeixement del poble de Ripollet, no podria entendre que caigués en l'oblit el record d'una persona que per damunt de moltes coses va treballar per a la formació de molts ripolletencs.
Mercé Navinés Olivé
" En Domenec Torras va ser el principi d´una saga molt important pel teatre a Ripollet. La seva tasca va ser importantíssima perquè aquest art es practiquès al nostre poble, fent una gran feina a deshores i de forma totalment altruista. Això mereix un reconèixement per part del poble i així ho opinem jo i la meva familia al complet."
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
