Auditori Teatre Domènec Torras

Aquest bloc és més que un tribut a la memòria històrica cultural de Ripollet, és una reivindicació: Volem que l'Auditori porti el seu nom.





Adhesions

Josep i Tuni
Xesca Bulbena
Mercè Navinés
Ramon Martos i Calpena
Josep Grau
Maria Angels Abad
Aniceto Rodríguez Ruiz
Rosa Maria Giménez
Aurora Lledó
Jordi Allepuz
Jordi Sans
Pedro Bélmez
Rafi Polonio
Paqui Díaz
Enric Trias
Mònica López i Torras
Maria Dolors Torras i Ollé
Toni Oller Castelló
Xavier Cavallé
Ángel Márquez
Fernando
Marta Figueras
Maika Aguado
Eloi Isern
Carles Getan
Aleix Saló
Dionis de Ancos
Climent Oller i Castelló
Jesús Oller i Castelló
Esther Oller Sánchez
Salvador Sans
Judit López i Torras
Sergi López i Torras
Eduard López i Torras
Esther López i Torras
Josep López Carcedo
Loren Vergara
José Hilario Ramírez Rubio
Rosario Cubero
Mossen Josep Mora
Dionis d'Ancos
Juan Manuel Prongué
Femi Mate
Roser Canals
Agnès Canals
Maria Pallès
Mercè Argenté
Jaume Miret
Ramon Argenté
Vicenç Melo
Sílvia Mañosa
Carles Getán
Ignasi Giménez

Domènec Torras, el dinamitzador cultural més important a Ripollet fins a la Transició

La Casa de Bernarda Alba


sábado, 14 de febrero de 2009

La Careta Teatre i Amics del Teatre al segle XXI




Publicado por en 2 comentarios:

viernes, 6 de febrero de 2009

ESCRIU ELS TEUS COMENTARIS


Volem el teu testimoni sobre la figura d'en Domènec Torras. Sense cap mena de dubte el dinamitzador cultural més important a Ripollet fins a la Transició. Una persona molt entranyable que va ser PONT entre dos Ripollet: el Ripollet de "sempre", de tota la vida, dels 3.000 habitants dels anys 50 i el nou Ripollet dels 20.000 habitants dels anys 70. Gràcies a ell, el català va entrar en la vida de molta gent i el que és més important, LA CULTURA AMB UNA PERSPECTIVA SOCIAL.


Mai a la història local l'augment demogràfic va ser tan exponecial degut a la immigració procedent d'Andalusia, Múrcia, Extremadura, Galicia i la Meseta (les dues Castelles i l'Aragó) i als nous fills nascuts d'aquest immigrants. En una època difícil pel català, per a la opinió crítica i molt difícil social i culturalment pels immigrants i els seus fills per la condició "de nou vinguts", L'ACOLLIDA DE LES ENTITATS SOCIOCULTURALS I DE GENT COM EN TORRAS va afavorir un marc de comprensió i convivència de les diferents sensibilitats.
Publicado por en 1 comentario:
Suscribirse a: Entradas (Atom)














Seguidores









Crazy Boys - Gaiety Jazz - Orquestra Martín de la Rosa - Ritmo Club

Notes a incorporar al texte del dossier.

Tothom coincideix que en Torras era un cantant com "l'Antonio Machín" i un bateria sensacional. De vegades amb una mà mantenia una "paperina" amb la qual expandia la seva veu i amb una altra la baqueta. Sort dels invents del micròfon que va donar l'oportunitat al públic d'escoltar aquest gran cantant. Era tanta la devoció que en Torras tenia per la música que era capaç sempre de deixar tot a punt el dia de l'estrena d'Amics del Teatre per anar-se a fer els seus "bolos" professionals amb als seus amics del Gaiety Jazz - Club de Ritmo .

Com és habitual a les formacions musicals el pianista, en Pere Miquel, era el director musical i juntament amb Pere Aragonés de Cerdanyola eren tots dos feien de managers. Tots els diumenges a la tarda tenien "bolo" de ball de festa amb temes de Jazz i temes populars com "La Casita de Papel" i els boleros. Pere Aragonés era ben conegut com a trompetista i es sap que va marxar a fer les Amèriques. En Domènec era el talent del swing, de portar el tempo amb gràcia i de fer de cantant. Es diu que a més de tocar a balls, havien de tocar en molts oficis solemnes d'esglèsia com a "xaranga" o orquestra / banda local i acompanyar d'altres actes oficials.


En Domènec Torras era molt bon amic del bateria de la formidable orquestra Crazy Boys, coneguda pel sobrenom "los Muchachos Locos". Aquest bateria es deia Juan Busquets (o Joan). Aquesta orquestra estava formada al 1939 per prestigiosos músics del moment: Lizcano de la Rosa era el seu director, José Casas Augé al teclat, Ricardo Rovira i Amadeu Rovira com a trompetes, Enrique Herrero al trombó, Marcelino Bayer, Manuel Vilasaló eren el saxo alt i clarinet, martín Fígols al saxo tenor i clarinet, Mariano Farré al contrabaix i Juan Busquets com deiem a la bateria.

L'historiador del Jazz a Barcelona, en Jordi Pujol Baulenas, ens parla en el seu llibre de diferents actuacions. Una referència abans del 36 dient que aquesta formació juntament amb d'altres "alcanzaron un nivel de calidad y profesionalidad, comparable en algunos casos al de las mejores formaciones europeas"

D'altres cites ens situen al Cinema Urquinaona el 29 d e març de 1939 i mesos després i ja amb el nou nom d'orquestra Martín de la Rosa a la Casa Llibre, també a El Palacio Miramar a Montjuic, l'estiu del 39.

De forma paral·lela els grups de Jazz de'n Domènec Torras, Pere Miquel, Pere Aragonès etc.. van castellanitzar el seu nom per exigències del nou règimen polític.

Allà on era Crazy Boys podem imaginar que molt sovint era en Torras i per tant fer un seguiment d'aquesta formació musical ens ajudarà a conèixer més a aquests pioners del Jazz a Ripollet.

Recentment el periodista local de Sitges, Albert Roca, recull en el seu bloc una entrevista a Jose Guardiola a qui gent gran del Paral·lel també recordant com a cantant dels "Crazy Boys" : "Recordo que quan tenia 16 anys vaig actuar com a músic a "The Crazy Boys" a El Retiro de Sitges". Però aquests Crazy Boys eren uns altres, res a veure amb la formació incial de preguerra. Era l'any 1948 i José Guardiola va estar un parell d'anys.

Un altre gran músic relacionat amb els Crazy Boys (de la preguerra) va ser el pare de'n Tete Montoliu (Vicente o Vicens) que va arribar a dirigir-los abans que Martín de la Rosa. També tenim a la cantant Carmelita Aubert (cantant regular i es cita en una web que regularment actuaven en la Granja Royal). Durant la Guerra Civil van colaborar en la BSO del film de la CNT "Nosotros somos así".

Gaiety vol dir alegre. Això era en definitiva el que transmitien aquests joves músics que es van formar com a tots en aquella època fent música clàssica, en el cas de'n Torras en el violí (que encara conserva la família). Les dossi d'alegria les repartien fent possible la festa i sobretot el ball. El Jazz aleshores no era una música per escoltar com avui, sino per a ballar. A Europa les influències del swing (el Jazz dels blancs) van ser claus, encara que mai es perdia de vista l'origen "hot" del Jazz dels negres. El repertori de Duke Ellington sempre hi era fàcilment present en qualsevol actuació. Actuacions que bé podien ser com a fi de festa en els cinemes, juntament amb les Varietées, o matinals odoble sessions tarda i nit. Barcelona i tota Catalunya estaven plenes de sales de ball.

Molt important el Casino de Granollers i la seva revista Club de Ritmo (19446-1963) que publicava el Hot Club d'aquesta localitat que potser va servir per donar un nou nou a aquesta formació de Ripollet-Cerdanyola, o bé l'orquestra anglesa Rhythm Club de Londres que va actuar a Barcelona l'any 1947.